Les nostres mans sempre es troben

Fa dotze anys, quan treballava de programador —la meua primera faena “seriosa”— a una empresa de màrqueting digital, al centre de Berlín, m’agradava una xicona, anomenem-la S. La taula de S. estava de camí a la màquina de café, és a dir: la meua taxa de cafeïna en sang va entrar al Llibre Guinness dels Rècords.

Teníem, beneïda casualitat, amigues extra-laborals en comú, una excusa perfecta per a parlar-li per primera volta. Sovint anavem junts a fer el Mittag, als restaurants que envoltaven l’oficina. I quedarem un dia per a vore la pel·li annual, que tant enyore, de Woody Allen.

No va passar d’això. O bé no es va adonar del que jo sentia, o bé li donà exactament igual.

La qüestió és que, quan S. i jo estàvem junts, esdevenia un fenòmen: sense voler-ho ningú dels dos, les nostres mans xocaven. ¿Potser per les meues gesticulacions nervioses quan ella caminava al meu costat? Ni idea. Però l’accident, el titubeig, les disculpes es repetien a tota hora.

Quan se m’ocorre una melodia, normalment va acompanyada d’una lletra, que sol tindre poc sentit i no sobreviure al procés de composició. Fou algun d’eixos dies quan sorgí el nucli d’“Our Hands Always Meet”, “les nostres mans sempre es troben”.

L’últim encontre amb S. que recorde fou de matinada, a una pista de ball, diria que la de Das Hotel, a Kreuzberg. Anava amb un amic. Li la vaig presentar. Eixa mateixa nit es va gitar amb ella.

Comentaris