“Tot el que no et vaig dir”

Fa dotze anys, quan treballava de programador —la meua primera faena “seriosa”— a una empresa de màrqueting digital, al centre de Berlín, m’agradava una xicona, anomenem-la S. La taula de S. estava de camí a la màquina de café, és a dir: la meua taxa de cafeïna en sang va entrar al Llibre Guinness dels Rècords.

Com que teníem, per casualitat, amigues en comú, em resultà fàcil dirigir-li la paraula. Entre una cosa i altra, vam començar a quedar sovint per a dinar junts al voltant de l’oficina. Fins i tot anàrem junts al cinema una vegada.

No va passar d’això. O bé no es va adonar del que jo sentia, o bé li donà exactament igual.

La qüestió és que, quan S. i jo estàvem junts, esdevenia un fenomen: sense voler-ho ningú dels dos, les nostres mans xocaven. ¿Potser per la combinació de les meues gesticulacions nervioses i la seua forma de col·locar els braços? Ni idea. Però l’accident, el titubeig i les disculpes es repetien a tota hora.

Quan se m’ocorre una melodia, normalment va acompanyada d’una lletra, que sol tindre poc sentit i no sobreviure al procés de composició. Fou algun d’eixos dies quan sorgí el nucli d’“Our Hands Always Meet”, “les nostres mans sempre es troben”.

L’últim encontre amb S. que recorde fou de matinada, a una pista de ball, diria que la de Das Hotel, a Kreuzberg. Anava amb un amic. Li la vaig presentar. Eixa mateixa nit es va gitar amb ella.

Des de l’època aquella, doncs, porte la melodia al cap. Però no només la melodia: són tants anys ja que, al seu engir, li han crescut una harmonia i fins i tot un arranjament. (La lletra, ai llas, no.)

Escoltar al teu cap una cançó, a no ser que siga un plagi inconscient, mai no ha existit, és una experiència difícil de descriure. En aquesta ocasió, la quantitat de detalls era tal que, decidit a reprendre açò de la música, vaig pensar que seria fàcil completar-la. Posa el que tens al cap a una partitura, escriu la lletra, enregistra-ho, fet.

I should have known better.

Com he escrit, la “cançó al cap”, per molt detallada que siga, és un objet trouvé. La composició d’una cançó és tota la faenassa que fas desprès. I una part crítica d’eixa faenassa es descobrir les regles del joc al qual la teua cançó vol jugar.

Ahir, repassant els volums de Schillinger que m’he passejat per mitja Europa, vaig obtindre una pista d’eixes regles: la meua cançó vol ballar sobre una certa graella rítmica.

La “melodia espontània” comença així:

Rítmicament, s’assembla molt a la resultant rítmica $r_{\underline{3\div2}} = 2 + 1 + 1 + 1 + 1 + 1 + 2$. Amb $t = \frac{1}{8}$ i en notació musical: r-frac-3-2.musicxml

Amb el permís de les semicorxeres, pràcticament idèntic amb el l’inici de la cançó.

Si ara agrupem la resultant per $b = 2$ i adoptem el metre de la idea, obtenim nou compassos: Blog – Full score – 07 Rhythm 4.musicxml

En aquesta graella puc reconèixer també, al cinqué compàs, l’“our hands always meet” a que ja he fet referència.

Durant els dies vinents, tractaré d’expressar la melodia sobre este patró, o sobre algun de la mateixa família (pense, en particular, en $r_{\underline{5\div3}}$, adjacent dins la sèrie de Fibonacci).

Si tinc el ritme funciona, hauré fet una passa endavant significativa. “Who could ask for anything more?”