Les nostres mans sempre es troben

Fa dotze anys, quan treballava de programador —la meua primera faena “seriosa”— a una empresa de màrqueting digital, al centre de Berlín, m’agradava una xicona, anomenem-la S. La taula de S. estava de camí a la màquina de café, és a dir: la meua taxa de cafeïna en sang va entrar al Llibre Guinness dels Rècords.

Com que teníem, per casualitat, amigues en comú, em resultà fàcil dirigir-li la paraula. Entre una cosa i altra, vam començar a quedar sovint per a dinar junts al voltant de l’oficina. Fins i tot anàrem junts al cinema una vegada.

No va passar d’això. O bé no es va adonar del que jo sentia, o bé li donà exactament igual.

La qüestió és que, quan S. i jo estàvem junts, esdevenia un fenomen: sense voler-ho ningú dels dos, les nostres mans xocaven. ¿Potser per la combinació de les meues gesticulacions nervioses i la seua forma de col·locar els braços? Ni idea. Però l’accident, el titubeig i les disculpes es repetien a tota hora.

Quan se m’ocorre una melodia, normalment va acompanyada d’una lletra, que sol tindre poc sentit i no sobreviure al procés de composició. Fou algun d’eixos dies quan sorgí el nucli d’“Our Hands Always Meet”, “les nostres mans sempre es troben”.

L’últim encontre amb S. que recorde fou de matinada, a una pista de ball, diria que la de Das Hotel, a Kreuzberg. Anava amb un amic. Li la vaig presentar. Eixa mateixa nit es va gitar amb ella.

Comentaris